la sal de la meva vida

Passejar per Paris és un plaer. Si al teu costat hi ha una presència feta de dolçor i força és una benedicció. Si damunt et convida a fumar i a cafè és un privilegi. I si damunt comparteix amb tu tot un món és la felicitat.

Diumenge per la vesprada, fa solet, escas en aquestos darrers temps, pels teulats de Paris.

- Vols que peguem una volteta pels quais de la Sene ?

Dit i fet, càmera al coll, una jaqueta per si fa fred i passejant.... (els cigarrets i el cafè són un afegit du bonheure...) plaer sencill i graciós.

Al fons, Tour Saint Jacques ... 
lloc de partida del peregrí cap a Compostela a la edad mitjana.

La rue du Rivolí la farem al tornar.... hi haura la llum de les faroles i serà més intressant. Encara que passant per davant de la Samaritene trobem un mural simpàtic...(estan en obres) on expliquen amb imatges la construcció d'aquestos grans magatzems.

Cartell publicitari de finals del segle XIX.

La mairie du 1er arrondissement ens saluda quan la mirem des de la porta del Louvre.

Ens endinsem cap a l'explanada del Louvre, la llum és màgica, motiva l'emotivitat que es despren d'un indret tan monumental i tan bell com vell.

Totes són del Louvre... i el sol el posa la natura.

Deixem caure el temps i ens fumem un cigarret sentats al costat del bassal que envolta la gran piràmide tot i disfrutant de la pau del moment i de la companyia més graciosa que hom puga desitjar.... la complicitat que ho omple tot i fa fugir la soletad.

Abandonem el Louvre i caminem per la rue de Rivoli. Encisador el cap vespre... que més és pot desitjar ?.

El dia ja ha caigut i deixa pas a les llums d'un altre Paris... el de la nit. Nosaltres, caldrà que l'abandonem que demà Maria ha d'anar a treballar... deixem passar les petjades estressades dels turistes a l'ús i pleguem veles cap a casa. La travessia ha estat tendra i suau com totes les que faig quan navegue amb ella.

Jo també he fet fotos però les seues són més xules.

murs i llenços

Alguns murs de la ciutat, en indrets determinats, s'omplin de color i això fa bé quan et deixes perdre pel carrer sense res més que fer que satisfer l'ull.

 

PASSAGE BRADY

 En aquesta ciutat hi ha un munt de passatges, que són una espècies de corredors usats per unir dues gran artèries. Aquest enllaça la rue du Fbg Saint-Martin amb le boluevard de Sebastopol. 

Als seus mur he trobat això.

 

Aquest està un poc deteriorat però ahir vaig tornar a passar i estaven fent-ne un de nou.Caldrà que el veja acabat.

 

 Sembla un mur nou.... talment diferent que val la pena visitar-lo de temps en temps.

Jugant amb el contras i algunes cosetes més apareix aquesta imatge fantasmagòrica.

Caminem i, trepijant el passatge, hi dos o tres restaurants asiàtics que semblen interessants per qui li agrade aquest tipus de cuina.

Eixint al boulevart Sebastopol tobem aquestes miniatures molt gracioses.

 

 

Diem adeu a aquest tram i just a l'altra vorera del boulevard continua el passatge.

 

Caldrà seguir però ja ho farem un altre dia que d'eixos n'hi ha més que llonganisses.

PASSAGE DU MARCHÉ

Al 62 rue du Fbg Saint-Martin  hi ha un d'aquestos passages que comuniquen dos carrer. A la dreta l'arc Saint-Martin, a l'esquerre la Gare de l'Est i a pocs metres a la mateixa vorera la Mairie du Xemme arrondissement. 

 

Aquest és el marc urbà on s'ubiques els graffitis.

Aixó és tot per ara. En penjaré més un altre dia.

passejant amb Ella

Feia calor. No podia dormir... El carrer era una bassa de llum i ombres agitada tímidament per un ventet gracios, que feia com si s'assomara amb precaució a la meva finestra.

Màgicament apareix un home, major, acaronant la vorera amb pejades lentes, dolçes, sense presa... mira al davant... no em sembla trist, més bé atacat per la calor... una calor bascosa, cruel, que desafia la frescor de la nit a les cases.... i guanya el duel.

Un home gran, com se'n diu ara per a ser correcte i empàtic, tota una vida a les cames, acompanyat per la Soletat, l'acaronadora dama dels homes grans que ja han viscut per als altres. Eixos altres,  ara viuen tan atrafegats, que, com dicta la  moda..., (cal viure la vida que per això és meva...), els han deixat darrere, pot ser sense adonar-se'n que ho feien. L`home gran passeja de la má amb la seva companya fidel i ambdos s'aturen davall d'un llum... L'home gran desvia la mirada de davant cap a terra i sospira... pot ser la calor, pot ser la vida. El llum el banya amb la seva llum daurada i jo obric la boca per a dir-li "bona nit"... però la veu s'embolica per la boca amb la dentadura postissa i em quede mut, com cal, que no hi ha que cridar i molestar els veïns... demà treballen i han de matinar. L'home vell i jo no treballem per motius ben diferents. Vetllar és un plaer quan la vida s'esvara dolçament cap on sigua, ella ho sabrà. Tots tres ho sabem o caldria dir tots quatre... si convidem al llum a la nostra festa. Maria dorm penosament, per culpa de la calor, al fons de la casa.... jo tinc sort, molta sort, ací hi ha algú en qui parlar no necessite encara la Dama de tots, per a sembrar petxades per les voreres de Paris tinc la meva pròpia dama ...beneïda siga la vida còmplice de somriures a cada sortida del Sol...

Un instant, el temps de beure la imatge tranquila i dormida del meu amor, doncs la meva sed no és d'aigua, i l'home s'esmuneix tendrament, lentament, dolçament de l'escenari dejant-nos al llum i a mí... amb el somriure complice d'haver-ho entes tot.

...als teulats de Paris.

... als teulats de Paris.

...cal deixar el tòpic de costat i tornar a allò que és bàsic... una vorera, un vianant que creua la teva mirada... un bar on et beus un cafè.... eixes coses que no son res i que se'n diuen ....la vida.

del campanar de Pego...

Des del campanar de Pego...

Dos llocs on deixar que la vida s'esvare com vulga, sense posar-li massa entrebancs, senzillament no tocar-la molt... que ella sap bé que ha de fer...