passejant amb Ella

Feia calor. No podia dormir... El carrer era una bassa de llum i ombres agitada tímidament per un ventet gracios, que feia com si s'assomara amb precaució a la meva finestra.

Màgicament apareix un home, major, acaronant la vorera amb pejades lentes, dolçes, sense presa... mira al davant... no em sembla trist, més bé atacat per la calor... una calor bascosa, cruel, que desafia la frescor de la nit a les cases.... i guanya el duel.

Un home gran, com se'n diu ara per a ser correcte i empàtic, tota una vida a les cames, acompanyat per la Soletat, l'acaronadora dama dels homes grans que ja han viscut per als altres. Eixos altres,  ara viuen tan atrafegats, que, com dicta la  moda..., (cal viure la vida que per això és meva...), els han deixat darrere, pot ser sense adonar-se'n que ho feien. L`home gran passeja de la má amb la seva companya fidel i ambdos s'aturen davall d'un llum... L'home gran desvia la mirada de davant cap a terra i sospira... pot ser la calor, pot ser la vida. El llum el banya amb la seva llum daurada i jo obric la boca per a dir-li "bona nit"... però la veu s'embolica per la boca amb la dentadura postissa i em quede mut, com cal, que no hi ha que cridar i molestar els veïns... demà treballen i han de matinar. L'home vell i jo no treballem per motius ben diferents. Vetllar és un plaer quan la vida s'esvara dolçament cap on sigua, ella ho sabrà. Tots tres ho sabem o caldria dir tots quatre... si convidem al llum a la nostra festa. Maria dorm penosament, per culpa de la calor, al fons de la casa.... jo tinc sort, molta sort, ací hi ha algú en qui parlar no necessite encara la Dama de tots, per a sembrar petxades per les voreres de Paris tinc la meva pròpia dama ...beneïda siga la vida còmplice de somriures a cada sortida del Sol...

Un instant, el temps de beure la imatge tranquila i dormida del meu amor, doncs la meva sed no és d'aigua, i l'home s'esmuneix tendrament, lentament, dolçament de l'escenari dejant-nos al llum i a mí... amb el somriure complice d'haver-ho entes tot.