Aquesta primavera ens han proposat fer una expossició col·lectiva a la Mairie du IV éme Arrondissement de París, i ens em llençat a fotografiar la vida de l'esmentat barri parisenc. Ès una tasca simpática i dolça, per no dir golosa,
Us mostre el resultat del meu treball.
Les quais de la Seine, le
temps retrouvé
Papier de verre urbain, limant
nos visages cosmopolites, Paris vomit son stress et nous éclabousse,
sans cesse, de son haleine corrosive.
Pourtant, en son coeur, seule
la Seine laisse ses eaux paisibles, s'écouler lentement.
On y contemple de vieilles
quilles éparses écartelant sa surface argentée, et nos yeux
fendent la sereine écume des flots où convergent nos pensées.
Là, nul bruit de moteurs;
aucune silhouette filante brisant et fauchant notre horizon.
Alors le temps s'essouffle et
ralentit.
Sous nos pieds, on peut enfin
sentir croître l'apaisement. La vie rejaillit en un souffle partagé
et sur notre peau la douce caresse d'un autre peau apparaît, des
yeux decouvrent de nouveaux yeux, des sourires saluent des nouveaux
sourires, des mots tissent des nouveaux mots.
Tout renait et, par moments,
se répand lorsque mue
le loisir en temps retroué au fil des quai de la Seine.
Els "Quais" del Sena. el temps recuperat.
Paper de lija urbá, llima els nostres rostres cosmopolitas, Paris vomita el seu strees i ens esguita sense parar amb el seu alé corrosiu.
Matgrat aixó al seu cor, solament el Sena deixa les seves aigues tranquiles esgollar-se lentament.
Hi contemplem velles quilles, disperses ratllant la seva superficie platejada i els nostres ulls es mesclen amb la escuma serena on convergen els nostres pensaments.
Allí ningun soroll de motor, ninguna silueta que segue i trenque el nostre horitzó. Aleshores el temps
abandona el sofocat alét i es relenteix.
Sota el nostres peus podem, finalment, percebre el naixement de la tranquilitat. La vida reviscola en un bateg compartit y en les nostres pell apareix la dolça caricia d'una pell aliena; ulls que descobreixen nous ulls, somriures que saluden nous somriures, mots teixit amb nous mots.
Tot renaix i, per moments, s'expandeix quan camviem l'oci per un temps retrobat als quais del Sena.
Allí ningun soroll de motor, ninguna silueta que segue i trenque el nostre horitzó. Aleshores el temps
abandona el sofocat alét i es relenteix.
Sota el nostres peus podem, finalment, percebre el naixement de la tranquilitat. La vida reviscola en un bateg compartit y en les nostres pell apareix la dolça caricia d'una pell aliena; ulls que descobreixen nous ulls, somriures que saluden nous somriures, mots teixit amb nous mots.
Tot renaix i, per moments, s'expandeix quan camviem l'oci per un temps retrobat als quais del Sena.
 |
| Le temps d'une chançon.... |
 |
| Ce n'est pas le temps qui passe..... |
 |
| Cours (Classe) |
 |
| Espectateurs |
 |
| La Seine |
 |
| Pensées |
 |
| Seance calme |
 |
| Siesta |
 |
| Voyeur |
 |
| WhatsApp sans telephon.... |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada